Ningú no et tria sense videobook i ningú no et fica enlloc perquè te’n puguis fer un. És un problema genuïnament circular i per això tanta gent el tracta com un mur en comptes d’una porta. De fet, es desfà molt més de pressa del que sembla tan bon punt deixes d’esperar permís.
Un videobook no és el registre de la teva trajectòria. És una prova breu que es pot mirar com ets davant la càmera. En aquesta distinció hi ha tota la diferència entre esperar un videobook i fabricar-te’l.
Noranta segons ja són un videobook sencer.D’on surt un primer videobook
- Escenes que rodes tu. Dos intèrprets, un mòbil, un trípode, un lloc tranquil i una escena triada perquè et va bé. És la via més ràpida i la menys aprofitada.
- Curts d’escola. Les escoles de cinema reparteixen papers sense parar, la feina sol ser gratuïta i les imatges són reals. Acorda per escrit i per endavant que en rebràs una còpia, o et passaràs un any reclamant-la.
- Autogravacions. Una autogravació feta amb cura, amb so digne i fons llis, és material perfectament vàlid. A ningú no li importa d’on surten noranta segons bons.
- Un curt que facis tu. Més lent i més dur, però el paper el decideixes tu, i escriure’t el personatge que ningú no t’ofereix és una tradició de tota la vida.
Què ha de contenir de debò
Entre seixanta segons i dos minuts. Si tens una sola escena realment bona, el videobook pot ser aquella escena i funcionarà igualment.
Obre amb el teu millor moment. Ni rètol de títol, ni fosa lenta, ni muntatge de plans d’ambient amb música a sobre: la teva cara fent alguna cosa que valgui la pena mirar dins dels primers cinc segons. La gent avança. Dona per fet que avançaran.
Ensenya registre només si tens material per ensenyar-lo. Dues escenes contrastades ben fetes guanyen a cinc escenes on sobretot apareixes dret en un marc de porta. I t’has de veure clarament a cada tall: si la directora de càsting ha d’endevinar quina de les tres persones del pla ets tu, aquell tall no es guanya el lloc.
Què deixar fora
- Els plans llargs de situació i tot el que passa abans que parlis.
- La música posada damunt dels diàlegs. T’han de sentir a tu, no la banda sonora.
- Els talls on una altra persona es queda la meitat bona de l’escena.
- Els enregistraments de teatre fets des de la fila dotze.
- Qualsevol cosa de fa més d’uns quants anys o anterior a un canvi notable en el teu aspecte.
- Crèdits, logotips i un rètol amb el teu nom al començament. Si vols el nom en algun lloc, posa’l al final.
Així es fan gairebé tots els primers videobooks.Els talls solts guanyen al muntatge llarg
El costum ara és mantenir les escenes soltes disponibles a banda del muntatge complet, perquè qui busca un registre concret vol aquella escena i no una visita guiada per tot el que has fet mai. A més, et permet posar el tall adequat davant de la feina adequada.
On va el videobook
En un lloc que s’obri sense compte, sense aplicació i sense vint segons de càrrega. I després posa l’enllaç a la teva fitxa, on la gent que reparteix papers el buscarà de debò.
A CastHub la teva fitxa porta les teves fotografies, els teus perfils de paper, les teves mides i un enllaç a les teves imatges. La part pública mostra fotografies, nom, perfils i ciutat; les mides, el detall del porfoli i les dades de contacte queden darrere la verificació i només s’obren a comptes d’empresa que han demostrat qui són. L’enllaç del videobook pertany a la fitxa i no escampat per tres perfils socials, per una raó senzilla: qui va amb el termini a sobre no es posarà a buscar-lo.
Cada quant es refà
Cada vegada que rodis alguna cosa millor que el que ja hi ha. Un videobook és un document viu, no un monument. El fracàs més habitual no és un mal primer videobook: és un primer videobook digne que no s’ha tocat en quatre anys.
Ningú no espera que algú que comença tingui un videobook ple de feines emeses. Esperen veure com ets davant la càmera. Això és tot el que ha de fer un primer videobook, i un mòbil, una altra persona que actuï i una tarda lliure ja hi basten.
